Jaume Bot i Arenas va ser el fundador i animador del Cau del Cargol, de Vilassar de Dalt. Una part molt significativa del fons de la col·lecció va ser donada l'any 2017 al Museu de Ciències Naturals de Barcelona per part dels seus fills: Jaume, Montserrat i Maria Teresa Bot i Riera.
En la dècada dels 70 i inicis dels 80 (fins que la salut li va permetre) i en uns temps que els museus públics tenien un migrat suport econòmic - i en conseqüència pocs recursos humans - va treballar de forma constant i altruista els dissabtes al matí a fi de preservar el fons malacològic del Museu; amb bon humor i junt amb altres persones voluntàries com el seu bon amic Carles Altimira.
L’any 1939 Jaume Bot i Arenas va fundar una empresa - actualment Instruments J. Bot S.A - dedicada, inicialment, a la fabricació d’aparells per assajos i control de qualitat de filats i teixits, posteriorment ampliats a altres materials.
Sobre l’any 1950, i després de disposar d’unes notables col·leccions de numismàtica i de filatèlia, descobreix el món de la malacologia en visitar un mestre d’escola que disposa d’una petita col·lecció amb finalitats pedagògiques. Aquest l’adreça a la Casa Palaus de Barcelona i quan el Sr. Josep Palau veu sobrepassades les seves possibilitats de subministrament el posa en contacte amb la Maison N. Boubée de Paris.
A partir de 1950 inicia la recerca d’exemplars amb la família, primer a la platja de Premià de Mar i després resseguint les platges de la Costa Brava, on entra en contacte amb pescadors. L’any 1954 ja disposa d’uns 300 exemplars i, després del trasllat de la família l’any 1956 a una àmplia casa pairal, destina un espai per la col·lecció numismàtica i l’antiga sala de billar per la col·lecció malacològica, obrint al públic el primer Cau del Cargol l’any 1957. Un nom que té un doble sentit, per una banda el ressò de la conquilla que identifica el contingut i per una altra el d’un refugi personal per evadir-se dels problemes de la feina i de les desavinences amb les autoritats locals, civils i religioses, de l’època.
Cada any viatja a Paris on ha entrat en contacte amb el director de la Maison Boubée, Jacques Poutiers, que serà qui li presentarà una oportunitat de compra única. La comunitat de jesuïtes de la colònia francesa de Nova Caledònia abandona el país i posa a la venda una notable col·lecció malacològica, coneguda amb el nom del Pare Montrouzier i aplegada per membres d'aquella comunitat instal·lada a la colònia des de feia 150 anys.
El notable creixement que suposa la incorporació d’aquesta col·lecció (uns 50.000 exemplars) el complementa amb una altra, també de procedència francesa, la Couprie de la illa de Yeu, i amb petites col·leccions que va adquirint fins a disposar d’un fons de 16.000 espècies diferents amb un total d’uns 150.000 exemplars. Això l’obliga, l’any 1966, a iniciar les obres d’un pavelló específic (sala d’exposició i espai de treball) en el jardí de casa seva per poder ubicar la seva col·lecció, que és considerada la primera d’Europa en exemplars accessibles al públic i una de les millors del món.
No és partidari de subvencions ni d’ajudes institucionals i el seu desig és que el Cau del Cargol pugui ser visitat gratuïtament per la ciutadania en general, i sobretot per escoles i grups d’entitats cíviques i culturals.
Pel motiu esmentat, i per tal d’ajudar al manteniment econòmic del Cau, destina un altre espai - El Recau- on els visitants poden adquirir, com a record, objectes de decoració construïts amb cargols i petxines, així com unes rajoles, adornades amb cargols, que ell mateix confecciona i on hi escriu una frase de contingut patriòtic, religiós o cívic (50 de diferents en total) amb l’objectiu, com ell deia, que penjada a la paret del menjador convidi a la reflexió.
Així mateix prepara uns llistats d’exemplars repetits, amb la classificació corresponent, que els col·leccionistes poden consultar i adquirir, convertint els dies de visita del Cau en una ocasió de tertúlia, de trobada i de debat (recordem que l’Associació Catalana de Malacologia no es va fundar fins l’any 1996).
Una atenció especial mereixen les visites dels grups d’escolars als que atén personalment intentant desvetllar els sentiments de respecte i estimació per una natura capaç de crear les estructures, les formes i els colors que els alumnes (tot i no tenir accés als 900 calaixos de les 18 calaixeres) podien veure en les 29 vitrines del Cau. I això, cal recordar-ho, en uns anys de dictadura, i fins i tot de transició democràtica, en que la majoria del museus públics no tenien entre els seves prioritats cap tipus d’activitat orientada als infants i adolescents.
De 1947 a 1961: primer va ser becària del Museu de Zoologia de Barcelona, dedicada a tasques vinculades a la col·lecció de malacologia, ictiologia i la biblioteca, així com la divulgació. Cobrava unes 800 pessetes al mes, L'any 1954 va guanyar per oposició una plaça de bibliotecària que tanmateix la manté també vinculada a les seves activitats anteriors. El salari era de 1250 pessetes mensuals.
De 1978 a 1989: directora del Museu de Zoologia de Barcelona, fins a la seva jubilació. Va dedicar una part important de la seva gestió a dignificar els espais del Museu de Zoologia de Barcelona i va incrementar les instal·lacions científiques amb un ambiciós espai soterrani. Així mateix va renovar l'oferta expositiva gràcies a un modern programa d'exposicions temporals.
1993: sòcia número u i primera presidenta de la junta directiva de l'Associació d'Amics del Museu de Zoologia de Barcelona, actualment Associació d'Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
El 1915 és designat vocal tècnic de la Junta de Ciències Naturals. El febrer de 1916 és nomenat Secretari de la Junta. Va presentar un pla que incloïa la creació de laboratoris, l'ampliació del Museu i dels seus serveis, un pla de publicacions, el nomenament d’agregats i la contractació de tècnics, entre ells vàries dones. Es redactaren i aprovaren uns nous estatuts i un pla d'aprofitament de l'espai i els edificis del Parc. La Junta aprovà un pressupost extraordinari per a obres destinat a transformar el Castell dels Tres Dragons, Museu de Catalunya. Concretament els espais centrals de les plantes inferiors i laboratoris, a les torres dels angles. Es van remodelar espais emblemàtics com la Biblioteca i la sala de malacologia van ser moblats a iniciativa seva, el Museu de Catalunya que va passar a ser Museu de Zoologia. El 28 d’abril de 1920 tingué lloc la inauguració de les noves instal·lacions del Museu de Catalunya.
El 1917 creà, amb el suport de Joaquín de Borja, la Secció Oceanogràfica del Museu que impulsà fins el 1920. La secció comptava amb una xarxa de contactes amb altres centres similars com el del Laboratori de Porto-Pi de Palma de Mallorca, la Estación de Biología Marítima de Santander; l'Institut Océanographique de Monaco o el Laboratori Oceanogràfic de Nàpols. Publicà el projecte d'Institut Oceanogràfic de Catalunya que havia preparat, conjuntament amb els arquitectes municipals de Barcelona Antoni de Falguera (1876-1945) i Joaquim Vilaseca (1885-1963), per sotmetre'l a l'aprovació de l' Ajuntament i de la Mancomunitat. A més de laboratoris, aquaris, vivers, museu i biblioteca, s'hi preveia la instal·lació d'una escola de nàutica i d'una escola de pesca. L 'Ajuntament el declarà "vist amb satisfacció" a la seva sessió de l'1 d'octubre de 1919.
Va crear vincles estrets amb altres institucions de referència, com el Senkenberg de Frankfurt, altres museus alemanys i el Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid. Va introduir al Dr. Haas al Museu i va promoure la recerca zoològica.
A finals de 1917 va estar a punt de dimitir pel malestar en el sí de la Junta degut a les seves decisions de contractar persones que no provenien del món acadèmic sinó del món naturalista, per contractar dones i per discrepàncies sobre les línies de recerca.
El 1920 va adquirir per encàrrec de la Junta llibres i revistes a Alemanya. Representen el fonamental de les sèries antigues de revistes alemanyes i d'altres procedències dels actuals Institut Botànic, Museu de Geologia i Museu de Zoologia de Barcelona.
El març de 1920 presentà la seva dimissió de la Secretaria de la Junta de Ciències Naturals, càrrec en el qual el succeiria Pius Font i Quer.
Llegà a l'Ajuntament de Barcelona les seves col·leccions d’història natural, arqueologia i etnologia, a més d’una suma de diners que es va invertir en la construcció del primer edifici de Barcelona dissenyat per complir la funció de museu, el Museu Martorell, nucli original de l'actual Museu de Ciències Naturals. El 1888 el Museu Martorell va publicar a cura d'Artur Bofill i Poch el catàleg complet de la col·lecció original de mol·luscs de Francesc Martorell.
L'any 1887 va ser nomenat conservador del Museu Martorell. Va exercir de director del Museu entre 1891 i 1920. En jubilar-se del càrrec, cedí les seves col·leccions personals al Museu, i continuà desenvolupant la seva activitat científica com a regent de la secció de malacologia.
Iniciar sessió per comentar
Em vull registrar per poder comentar
Bioexplora, l'espai participatiu i de consulta del patrimoni científic del
Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Enregistrat o accedeix per participar